Per a una pagesia viva a Castelló
El canvi climàtic i l’esgotament dels recursos “infinits” que fins ara ha utilitzat el capitalisme per sobreviure ens porten, ens agradi o no, al decreixement general. Això ens obliga a pensar les prioritats que tenim com a societat: en quins àmbits volem fer servir l’energia, l’aigua, el sòl i el treball de tots i totes. On invertim els diners públics? Com utilitzem les institucions en la planificació econòmica? L’aposta de gairebé tots els partits polítics és clara: Continuar engreixant el sector turístic, tot i que sabem els problemes ambientals, econòmics i nacionals que comporta això.
Només cal veure les zones del país on es parla menys català, on l’habitatge és més inaccessible, on hi ha més pobresa i inseguretat, per no parlar de les evidents conseqüències ecològiques de multiplicar per sis la població del municipi. Si hi ha un sector que ha existit i continuarà existint sempre és l’agricultura i la ramaderia. Segurament hi ha un cert marge per reduir l’impacte ecològic al sector de l’alimentació, per exemple eliminant el malbaratament de menjar, però sabem que sempre necessitarem alimentar-nos i que, o el cultivem aquí o l’haurem d’importar d’altres llocs del món (amb la petjada ecològica que comporta això). A més, la gestió forestal a Catalunya no ha estat mai millor que quan el treball de la terra arribava a més racons del país, tal com diu l’expert en foc forestal Marc Castellnou.
Finalment, la sobirania nacional només pot passar per tenir també una alta quota de sobirania alimentària, cosa que s’ha demostrat necessària en dos episodis recents com són la Covid-19 i la invasió de Rússia a Ucraïna.
Per tot això, creiem que és necessari canviar la política pública pensant en el futur del país i no només tenir en compte els efectes immediats. La responsabilitat individual és necessària i caldrà un canvi de paradigma que ens faci consumir de manera més responsable i conscient, res ajuda més a la pagesia que el consum de productes locals. Així i tot, no ens podem resignar a ser simples consumidors: som ciutadans i això ens obliga a pensar i actuar de manera col·lectiva -i a utilitzar les institucions- per dur el país pel camí que volem.
No podem permetre que les restriccions a la pagesia siguin les més dures. No podem permetre que es contempli l’obertura de pous que posaran en risc el terreny agrícola durant dècades (com ja ha passat abans a Castelló) amb l’objectiu de salvar la temporada turística. Cal un projecte de poble que pensi en el bé comú. Si les institucions es limiten a seguir la voluntat del poder econòmic, de què ens serveixen les institucions? I justament per això, cal un pla agrícola a Castelló que ajudi a modernitzar el sector, que doni opcions de sortida al producte local, que ajudi a formar nous pagesos.
És evident que pretendre un canvi radical i resignar-se a l’àmbit municipal és fer-se trampes al solitari. Sense canvis mundials, no podrem frenar el canvi climàtic. També és evident que ni tan sols el conjunt dels catalans podem prendre les nostres pròpies decisions estant sota el jou de l’Estat espanyol. Necessitem un Estat propi. Malgrat aquesta cruel realitat, també diem que hi ha molt marge de millora en la gestió dels recursos municipals i que l’acció local i l’acció global més que antagòniques són complementàries i es reforcen mútuament.